OPINIÓ / Antonio Centeno / 25.10.2011 – Publicat a Social.cat

Llicenciat en Matemàtiques per la UB ha participat en diferents iniciatives de caire social. Membre del Fórum de Vida Independent i Divertat des de 2004, ha col·laborat en l’elaboració de documents de la Llei d’autonomia personal i la Llei de serveis socials de Catalunya, entre altres tasques.

Les persones que tenim un cos que funciona de manera diferent a la norma estadística patim una discriminació històrica i sistemàtica que ens priva d’exercir plenament la nostra ciutadania. Tanmateix, la primera década del segle XXIè va suposar una transició teòrica definitiva del model mèdic de la “discapacitat” cap al model social de la diversitat funcional. En el primer, es considera que el cos és la causa dels problemes que afecten la persona i centra els esforços en rehabilitar la funcionalitat d’aquest cos, aplicant un assistencialisme graciable  allà on no serveix la medicina. En el segon, es valora que és el medi social el que ha de ser tranformat per garantir la plena ciutadania, independentment de les diferències funcionals de cada cos, amb un enfocament de drets universals i subjectius. Part d’aquest canvi de mirada i de pensament s’expressa en la proposta, sorgida de la pròpia experiència vital, de substituir el terme “discapacitat” per “diversitat funcional”, entenent que les diferències funcionals són inherents a la condició humana i una expressió més de la seva rica diversitat. No té sentit definir ningú en funció d’unes suposades “capacitats” que, en realitat, depenen del medi social amb el que interactua la persona.
 
El cop de gràcia al model mèdic va venir de la mà de l’ONU, amb la Convenció dels drets de les persones amb “discapacitat”, que forma part del nostre ordenament jurídic des del 3 de maig de 2008. Aquest conveni internacional demana respecte per les diferències, defuig plantejaments basats en la defectologia i té com a objectiu garantir l’exercici efectiu de tots els drets humans i el respecte a la dignitat inherent de les persones amb diversitat funcional (art 1). En particular, reconeix explícitament el dret a la vida independent i obliga els Estats a proporcionar l’assistència personal necessària per a fer vida en comunitat (art 19), amb plena participació social i en igualtat d’oportunitats amb la resta de la ciutadania. És a dir, tota persona ha de poder disposar, si així ho decideix, dels suports professionals necessaris per dur a terme les tasques quotidianes que no pugui fer sí mateixa i evitar ser internada en una institució per seguir formant part de la seva comunitat.  
 
L’órgan que supervisa el compliment de la Convenció, el Comité dels Drets de les Persones amb “Discapacitat”, a la Sisena sessió 19-23 Setembre 2011, va presentar les seves conclusions sobre els informes dels Estats Parts i va fer importants observacions a Espanya en referència al dret a la vida independent i l’assistència personal per a fer-lo efectiu. A l’observació (39) el Comitè “está preocupado por la falta de recursos y servicios para garantizar el derecho a vivir de forma independiente y a ser incluido en la comunidad, en particular en las zonas rurales. Le preocupa además que la elección de residencia de las personas con discapacidad se ve limitada por la disponibilidad de los servicios necesarios, y que aquellos que viven en instituciones residenciales son informados de que no hay alternativa a la institucionalización” , a la (40) “insta al Estado Parte a asegurar la disponibilidad de un nivel adecuado de financiación para garantizar que las personas con discapacidad: disfruten de la libertad de elegir su residencia en igualdad de condiciones con los demás” i a la (42) “alienta al Estado Parte a ampliar el recurso de asistencia personal a todas las personas con discapacidad de conformidad con sus necesidades”
 
A nivell europeu, el 23 de setembre de 2009, el grup Ad Hoc d’experts sobre la transició de serveis serveis residencials cap a serveis comunitaris entregava al Comissari Spidla un informe en que recomanen als estats “adoptar estratègies i plans d’acció basats en els principis bàsics comuns -establerts a l’informe- , acompanyats d’un calendari clar i pressupost pel desenvolupament de serveis a la comunitat i la clausura de les institucions residencials de llarga estada”. Posteriorment, el 3 de febrer de 2010, el Comité de Ministres adoptava la Recomanació CM/Rec(2010)2 sobre la desinstitucionalització i la vida en comunitat dels infants amb diversitat funcional, que demana els governs dels estats “prendre totes les mesures legislatives, administratives i altres apropiades per adherir-se als principis establerts a l’apèndix d’aquesta recomanació per tal de sustituir els serveis residencials per serveis comunitaris dins d’un calendari raonable i un enfocament global”
 
El Conseller Cleries va declarar, als pocs dies del seu nomenament, que a la segona part de la legislatura crearia un Sistema Català per a l’Autonomia Personal. En aquests moments ja té dos reptes urgents que entomar relacionats amb aquesta qüestió; d’una banda, finançar l’internament en institucions és més car (3.150 €/mes segons Cartera de Serveis, 3.231 €/mes segons memòria econòmica de la CSS, 3.000 €/mes segons El País) que els suports per a fer vida independent, tal i com ho demostren els projectes pilot de Barcelona (2.500€/mes de mitjana), Catalunya, i el de la Comunitat de Madrid. D’altra banda, ha de fer front als compromisos internacionals en matèria de drets humans, en la direcció que ens demanen des d’Europa i des de l’ONU. Sembla, doncs, que cal posar-s’hi ja, ara, a treballar de valent per elaborar un pla de desinstitucionalització de les persones amb diversitat funcional a Catalunya, que reculli les recomanacions de l’informe del grup Ad Hoc d’experts sobre la transició de serveis serveis residencials cap a serveis comunitaris i que implementi tant la Recomanació CM/Rec(2010)2 sobre la desinstitucionalització i la vida en comunitat dels infants amb diversitat funcional com les observacions finals del Comitè dels Drets de les Persones amb “Discapacitat” sobre l’article 19 de la Convenció.